Article elaborat a partir del debat celebrat el 25 de març al Cercle de cultura, amb motiu de la presentació del llibre Públicos y algoritmos de Jaume Colomer.
El passat 25 de març, aixoplugats pel Cercle de cultura i en motiu de la presentació del llibre Públicos y algoritmos. Estrategias de emancipación cultural de Jaume Colomer (Ed. RGC i BissapLab, Buenos Aires), vam tenir l’oportunitat de debatre sobre un tema que ens preocupa i ens interpel·la a tots dos: quin és l’impacte real de les tecnologies de recomanació algorítmica sobre la cultura, sobre els seus públics i, en última instància, sobre la qualitat del debat democràtic?
El debat se’ns va fer curt. I la conversa ha continuat. Aquest article és un intent de compartir alguns dels fils que hem anat desgranant, i que deixem escrits amb l’ànim de contribuir a un debat que creiem necessari.
No tots els algoritmes fan el mateix
El primer acord al qual vam arribar és que cal deixar de parlar dels algoritmes com si fossin tots la mateixa cosa. Hi ha una diferència qualitativa enorme entre un algoritme que et suggereix una sèrie a Netflix o t’autocompleta un correu electrònic, i un algoritme que decideix quina informació arribarà als teus ulls sobre el món, la política o la realitat social.
Els primers poden ser útils, neutres o fins i tot prescindibles. Els segons afecten el substrat mateix de la ciutadania: la capacitat de formar-se una opinió pròpia sobre el món. YouTube, TikTok, Twitter, Facebook —les plataformes que determinen quin discurs circula i quin no— operen amb lògiques d’optimització que prioritzen el compromís emocional per sobre de la veracitat o la pluralitat. I ho fan sense que la majoria dels seus usuaris en siguin conscients.
El problema no és la tecnologia, sinó l’absència de control
Un segon punt de consens: el perill no és intrínsec a la tecnologia. El perill és la manca de control sobre tecnologies amb un impacte social enorme, en un moment en el qual la seva velocitat de desplegament supera la nostra capacitat col·lectiva de comprendre’n les implicacions.
Aquí cal ser precisos. No estem defensant una tecnofòbia generalitzada ni un fre indiscriminat a la innovació. Les capacitats actuals de la intel·ligència artificial, per exemple, ja permeten transformacions que podríem aprofitar durant una dècada sense necessitat de cap avanç addicional. El que defensem és que la regulació ha de ser proporcional, discriminada i informada pel debat públic. I que el debat públic, al seu torn, necessita espais on produir-se.
Cultura i educació: necessàries, però no suficients
Aquí és on les nostres perspectives comencen a matisar-se.
Jaume posa l’accent en el rol dels espais de pràctica cultural com a mecanismes de defensa col·lectiva: llocs on es creen vincles ciutadans, on s’exercita la reflexió compartida, on es practica la democràcia participativa en el sentit més ampli. Des de la tradició de l’animació sociocultural, la seva aposta és refundar aquests espais de proximitat —biblioteques, centres cívics, equipaments locals— no com a punts d’accés al mercat cultural o a l’entreteniment, sinó com a espais de relació, diàleg, aprenentatge i emancipació col·lectiva. Els gestors culturals que en tenen la responsabilitat han de ser més dinamitzadors i mediadors que gestors en sentit estricte.
Ferran comparteix el valor d’aquesta visió però és escèptic sobre la seva capacitat d’impacte a l’escala que el repte requereix. La capacitat organitzativa dels espais culturals és, en termes quantitatius, tremendament limitada. I la cultura o l’educació, per si soles, no garanteixen resultats democràtics: líders de moviments autoritaris també venen de tradicions cultes i formades.
El repte educatiu d’un món on la intel·ligència és un bé comú
Hi ha un canvi de paradigma que tots dos trobem especialment significatiu: la intel·ligència —entesa com la capacitat de processar informació, generar text, analitzar problemes o sintetitzar coneixement— s’està convertint ràpidament en una commodity accessible per a tothom.
Això planteja una pregunta profunda sobre el sistema educatiu: si hem passat dècades formant persones perquè poguessin fer allò que avui fan les màquines, quin és ara el valor que han d’aportar? Quines capacitats humanes cal cultivar quan la intel·ligència computacional ja és ubiqua? Segurament els espais educatius han de tenir, com a prioritat, acompanyar els alumnes a formar el seu sistema personal de valors i a aprendre la capacitat d’anàlisi crítica i de navegar en una societat complexa.
On Europa pot jugar un paper
Un apunt final, que considerem estratègicament rellevant: la sobirania tecnològica europea i la sobirania sobre les dades dels europeus.
Europa va tard —pot ser massa tard— per competir en tecnologia; ens trobem lluny de les grans potències del moment, els Estats Units i la Xina. Europa sí és pionera en la regulació de les dades, i és a les dades on resideix el valor essencial; els algoritmes, per a la immensa majoria de casos d’ús, es poden substituir. La governança de les dades —qui les genera, qui les controla i amb quins drets— és un àmbit on la política pública pot tenir un impacte ràpid i real. Sense caure ni en dogmatismes ni en brindis al sol, reconeixent la força que tenim com a unió política i com a mercat, podem contribuir a situar la ciutadania al centre de la tecnologia.
Per continuar el debat
Hem tocat molts fils. El més honest és reconèixer que les preguntes que ens fem no admeten respostes simples ni unilaterals.
Quin model de gestió cultural necessitem per fer front als reptes que planteja la IA? Com refundem els espais de proximitat cultural perquè siguin agents actius de formació ciutadana? Quina regulació és possible i efectiva, i qui ha de liderar-la? I, en última instància: quin model de societat volem construir, i com aconseguim que la tecnologia hi estigui al servei i no a l’inrevés?
Aquest article és també una invitació a continuar el debat.
Nota: Aquest text ha estat elaborat a partir de la transcripció i ordenació del debat amb ajuda d’eines de IA (Fathom i Claude).
