Fa unes setmanes vaig poder participar a un debat i reflexió conjunta entre gestors culturals sobre l’impacte de la IA a la nostra professió a PlantaUno provocat pels amics de Bissap Lab i Trànsit.
El debat era una continuació més de la taula rodona organitzada pel Cercle de Cultura en el marc de la presentació del llibre Públics i algoritmes de Jaume Colomer. Una més perquè el mateix Jaume i jo ja vam fer la nostra continuació particular a la intimitat.
El títol era «La IA en la gestió d’equipaments culturals». El subtítol, que és el que em donava el marc des del qual parlar: oportunitats, dificultats, riscos.
No és fàcil parlar de la IA davant un públic de gestors culturals i ser, alhora, propositiu i honest. L’optimisme ingenu és un exercici de mala fe. L’alarmisme és còmode però inútil. El que intentaré fer aquí és el que vaig intentar fer allà: explicar on som, on anem i per què crec que no podem mirar cap a un altre costat.
Una tecnologia inesperada, o no tant
La intel·ligència artificial generativa no ha sortit del no-res. Descansa sobre mètodes matemàtics dels anys 60 i 70, quasi abandonats durant dècades, que van ressuscitar quan van confluir tres factors madurs alhora: la matemàtica de base, l’explosió de dades digitals i un salt en capacitat de càlcul sense precedents.
No és màgia. Però ja ho va dir Arthur C. Clarke: «qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia». I ara ho vivim. Les IAs actuals amplien les nostres capacitats cognitives en ordres de magnitud. I com més intel·lectual és la tasca, més gran és l’amplificació. Ja no gosem dir «això no podrà fer-ho mai» —perquè la velocitat a la qual superen les nostres expectatives és, per sí mateixa, desorientadora.
Això no és una revolució digital nova. És una evolució dins la revolució que ja vivim. Però d’un ordre de magnitud diferent.
Les bones notícies (sí, n’hi ha)
Comencem pel que és cert i convida a l’optimisme: podem fer molt més amb menys. Produir més i generar més impacte amb menys recursos humans dedicats a tasques operatives i repetitives. Per als equipaments culturals, que sovint funcionen amb equips molt petits i una pressió operativa enorme, aquesta notícia hauria de ser benvinguda.
I hi ha una altra cosa que vull dir, en veu alta, perquè em sembla important quan parlem dels «perills» de la IA: alguna d’aquestes màquines ens salvarà de morir de càncer. No és un eslògan. És una possibilitat real, en horitzó de pocs anys, que el diagnòstic precoç i el disseny de teràpies personalitzades accelerin gràcies a la IA fins a un punt que avui no imaginem. Cal tenir-ho present en la balança.
I en l’àmbit cultural específicament: la IA pot ser una eina de preservació activa de la diversitat. Digitalització de patrimoni, accessibilitat, traduccions, arxiu viu. El sector cultural no és només receptor d’aquesta tecnologia, pot ser-ne actor en la defensa d’identitats culturals diverses i amenaçades. Inclosa la nostra.
Les males notícies (també n’hi ha, i no són menors)
El mercat de treball és el primer front. La IA no treu feina, treu tasques. Però les tasques són llocs de treball per a molta gent. L’impacte no serà uniforme: qui s’adapti tindrà més feina (i probablement més estrès, i una obsessió per la productivitat que no sé si serà del tot saludable); qui no tingui capacitat d’adaptació, o accés, en tindrà menys.
Hi ha una frase que em sembla important: la bretxa digital serà una anècdota al costat de la bretxa cognitiva que pot generar la IA. El problema és doble: quantitatiu (menys feina en global) i qualitatiu (les pèrdues seran concentrades i desiguals). Això exigirà nous pactes socials que avui no tenim: renda garantida, tributació de les màquines, redistribució dels desequilibris. I acords supranacionals en un món on la Xina és una superpotència determinant i el multilateralisme fa aigües.
En el terreny democràtic, el risc és encara més profund. Canvis importants en la lògica dels drets d’autor, tot i que no és el perill més gran. La generació d’informació falsa a escala industrial, distribuïda per plataformes que la difonen millor i més ràpid que mai, i la manipulació de l’opinió pública: aquí és on es juga la corrosió sistèmica de la democràcia.
I finalment, la sobirania. La sobirania tecnològica no és sobre els models: és sobre les dades, el factor diferencial real. Necessitem plataformes, xarxes socials, motors de cerca i IAs europees, espanyoles i catalanes. No com a vel·leïtat identitària, sinó per una raó pràctica: els sistemes entrenats a escala global no entenen l’escala local. No entenen el context, la llengua, la cultura. I el perill d’uniformització cultural és real.
El sector cultural: adopció lenta, però arribarà
Els equipaments culturals solen ser empreses petites i atomitzades, submergides en l’operativa i la urgència, amb poca capacitat per a l’estratègia. La cultura d’adopció tecnològica és limitada, i jo soc el primer a entendre per què. Però la pressió de l’entorn arribarà. No com a opció, sinó com a realitat.
Una regla pràctica que vaig compartir a la xerrada: la tercera vegada que fas la mateixa tasca, comença a dubtar si l’has de fer tu. No és una exageració. És una invitació a observar, amb atenció, allò que repetim mecànicament i que una IA podria fer millor, més ràpid i sense esgotar-se.
En un horitzó de dos a cinc anys, les IAs passaran a ser la plataforma que mediatitzarà tot el treball a l’ordinador. No seran aplicacions que obrim: seran el nou sistema operatiu. L’assistent que resumeix emails, planifica el dia, prepara el context per a una reunió, pren notes i les converteix en tasques assignades, fa recerques, documenta, contrasta idees i identifica punts febles. Ja existeix, en forma embrionària. Madurarà.
Casos concrets en arts escèniques
Per als escèptics, val la pena aterrar. Alguns casos d’aplicació real en arts en viu:
- Anàlisi d’espectacles, identificació de punts febles comercials i debat sobre accions de millora.
- Segmentació d’audiències fins a 80 versions d’email o anunci per a 80 perfils, guardat i millorant temporada rere temporada.
- Enviaments personalitzats i contextuals, en el moment oportú de l’interès del client.
- Estimació d’ingressos i ajust de pressupostos.
- Validació de produccions abans de posar-les en marxa.
- Generació de continguts pensats des de l’usuari, no des del creador ensimismat.
- Tot això arribarà en menys de dos anys. Alguns d’aquests casos ja els estem desenvolupant a teknecultura.
La pregunta estratègica que cal fer-se
La crida a l’acció que vull deixar no és «adopteu la IA». És més profunda que això.
La pregunta estratègica no és «què fem ara i podríem fer amb IA?». Aquesta pregunta porta a l’automatització de tasques existents, que no és poc, però és insuficient. La pregunta que val la pena fer-se és: «què no fem avui i tindrà sentit fer gràcies a la IA?». Aquí és on hi ha el canvi de paradigma real.
I sobre el talent humà: el que millor resistirà no serà qui domini l’eina, sinó el que preservi allò que les màquines no tenen: judici contextual, cura de les relacions, visió estratègica, gust, empatia amb el públic. Tota una ironia: el sector cultural —que és, per definició, el sector del gust, l’empatia i el judici— és potser el millor posicionat per sobreviure. Si s’ho proposa.
Un canvi d’un ordre de magnitud diferent
Acabo com vaig acabar la xerrada, amb una cosa que m’és difícil dir sense una cert vertigen.
La revolució industrial va convertir la força física en una commodity. Va canviar el món. La IA fa el mateix amb la capacitat cognitiva (la major part d’ella). El que fins ara era l’actiu diferencial de l’ésser humà respecte a qualsevol màquina es converteix en un recurs abundant, barat i escalable.
No soc capaç d’assumir aquest canvi amb tota la seva profunditat. Probablement ningú ho és del tot. Però sí que crec, em puc equivocar, que és el canvi més disruptiu que jo viuré a la meva vida. Per als que vinguin després, caldrà un altre concepte. Serà d’un altre ordre de magnitud, i nosaltres no som els adequats per encunyar-lo.
Mentrestant, tenim feina a fer.
