El bo cultural va ser una de les mesures més destacades de la política cultural del govern de l’any que acabem de deixar enrere, 2022. Va ser una de les novetats presentades per Miquel Iceta en les primeres setmanes com a ministre i va ser acollida amb interès i l’aplaudiment de gran part del sector. No n’hi ha per menys, la mesura portava associada una reserva de més de 200 milions d’euros del pressupost del Ministeri.
Al novembre vam saber que la xifra es veuria ajustada a una mica més de 100 milions, ja que un 40% dels joves amb dret al bo no ho van sol·licitar. Eh, tot i així, celebrem-ho! Són més de 100 milions d’euros[1] que han d’haver acabat arribant indirectament a les delicades finances del sector cultural del 2022.
Però no perdem l’oportunitat d’avaluar la resposta dels destinataris críticament. Per què aquest 40% no ha sol·licitat el seu bo?
2022 ha estat el primer any de la mesura (en altres països ha tingut més acceptació a mesura que es consolidava), segur que no tothom se n’ha assabentat (tot i dedicar quatre milions d’euros a la campanya de comunicació). A més, el tràmit de sol·licitud requeria una certa paciència (que el Ministeri es comprometia a millorar el 2023, però que no oblidem, estava compensada a la meta amb 400 €), però, tot i així, crec que la dada mereix una reflexió oberta a l’autocrítica.
No negaré que alguns dels dubtes que exposaré són a priori, els penso des que es va presentar la mesura (escriure aquestes reflexions ara no és símptoma d’oportunisme en aquests moments, més aviat resultat de la manca de temps abans), així que la meva interpretació de les dades pot tenir biaix de confirmació.
Entenc que la mesura té un doble objectiu[2]: d’una banda, incidir sobre el consum dels joves i, de l’altra, sobre els ingressos del sector.Millorar l’accessibilitat dels joves a la cultura s’està convertint en el sant grial del desenvolupament d’audiències.
Millorar l’accessibilitat dels joves a la cultura s’està convertint en el sant grial del desenvolupament d’audiències.
Millorar l’accessibilitat dels joves a la cultura s’està convertint en el sant grial del desenvolupament d’audiències. Els adults estem preocupats pel baix índex de participació dels joves en les propostes que preparem, consumim i ens delecten a nosaltres, els adults.
D’una banda, voldria destacar que el baix índex de participació no es limita als joves, és més aviat general (com les enquestes d’hàbits culturals del ministeri mateix informen). I, si busquem eixos de desigualtat més enllà de l’edat, trobarem els nivells de renda o nivell d’estudis (també correlacionats amb els primers) com a dimensió més destacada.
Però assumint que el problema existeix, de la mesura es dedueix que hi ha un diagnòstic segons el qual els joves espanyols consumeixen menys cultura de la que esperem o volem, i el preu és una de les causes fonamentals.
Aquest diagnòstic no és correcte. Si més no és complet, és una simplificació d’una realitat molt diversa i complexa. Sens dubte, el preu és una de les barreres d’accés, i ho és especialment entre els joves, amb menys independència econòmica (en general). Però totes les dades apunten que no és la barrera més alta a la majoria dels casos, per més que aquesta pugui estar correlacionada amb l’autèntica causa.
Les enquestes del ministeri esmentades ens adverteixen sobre la manca d’interès i la manca de temps com la gran barrera d’accés a la cultura. Més encara si interpretem que la denúncia de la manca de temps per incrementar el consum cultural no és més que una manera amable de demostrar poc interès (no tenim prou interès per prioritzar l’activitat).
Sense incidir sobre l’interès, sense invertir en l’oferta (l’altra banda de la balança a la decisió), els esforços sobre la demanda no seran linealment fructífers. Fem un experiment mental, què bo necessitaria el lector per assistir a, posem per cas, un partit d’handbol? (no s’ofenda cap aficionat, situïn aquí qualsevol activitat a què no hagin assistit ni pensat assistir-hi mai, una activitat que no coneguin ningú que practiqui).
Quan distribuïm ajuts de forma universal, sense més criteri que l’edat, podem estar incentivant especialment el consum dels que ja consumien
Quan distribuïm ajuts de forma universal, sense més criteri que l’edat, podem estar incentivant especialment el consum dels que ja consumienEl preu és una barrera, sens dubte, no voldria sonar com un ultraliberal convençut de les bondats del mercat, no ho sóc. Però ho és de manera complexa. Quan distribuïm ajuts de forma universal, sense més criteri que l’edat, podem estar incentivant especialment el consum dels que ja consumien (amb un efecte final antidistributiu dels impostos).
Pensem que molts d’aquests joves que no van al teatre, que no compren llibres[3], compten amb temps d’oci (més que els adults, o amb més autonomia d’ús, si més no) i ho ocupen, però ho ocupen amb altres activitats, algunes sense cost, altres amb costos homologables o superiors a l’activitat cultural clàssica. Estan en un altre moment vital, necessiten per damunt de tot socialitzar, i hi ha activitats més socialitzants que visitar un museu, o simplement, a l’exercici[4] de la seva llibertat actuen sota preferències que no són les nostres.
En conclusió (i el gairebé 50% que no ha demanat el bo així ho confirma), per a molts joves, el que els ofereix la “cultura institucional”, ni de franc.
I sí, malgrat tot, arribessin 100 milions d’euros a un sector que els necessita bé. Però, si aquest diagnòstic és parcialment cert, l’increment real d’ingressos serà menor. Part d’aquests ingressos també haurien arribat i ara els seus destinataris compten amb més recursos per a despeses complementàries a l’activitat o consum cultural. Dit a allò brut, en lloc d’assistències a concerts, parcialment estem finançant el consum de cervesa.
Per no parlar del cost d’oportunitat. Quan el ministeri de cultura fa aquest esforç en aquesta política, ho deixa de fer en d’altres (per exemple, d’altres que facilitin arriscar i innovar al costat de l’oferta, el de l’interès, o el de la gestió i l’eficiència).
Necessitem consumidors habituals, només de l’hàbit aconseguirà la cultura deixar un pòsit, un impacte sostingut amb què aconseguir l’objectiu últim de contribuir a la construcció de ciutadania i de cohesió social
D’altra banda, quina continuïtat li donarem? Ajudem l’any en què el ciutadà passa a ser més gran per abandonar-lo a continuació? Necessitem consumidors habituals, només de l’hàbit aconseguirà la cultura deixar un pòsit, un impacte sostingut amb què aconseguir l’objectiu últim de contribuir a la construcció de ciutadania i de cohesió social. A França semblen anar en aquesta direcció, i les ajudes comencen abans i van més enllà en el calendari d’aniversaris. Però això incrementa els costos sensiblement, i si no estem segurs dels resultats podem agreujar encara més el problema.
I aquí hem arribat a un punt crucial. Hem previst una manera de mesurar els resultats? Tenim definits els objectius a què aspirem? Són mesurables? hem previst en la implementació com els mesurarem? No podem no aprendre d’aquest experiment enorme[5].
Aprendre sobre la demanda que prefereixen els joves, els seus interessos, quin pes té el preu en les decisions, quines altres barreres pesen.
Malgrat tot, no se’m malinterpreti, amb tots els dubtes, res a oposar (el cost final serà similar al d’un avió de combat, molt millor això, on va a parar). Entenc la bondat de les intencions i no dubto dels seus efectes positius, dubto una mica de la seva eficiència i reclam avaluació, simplement.
I per no quedar-nos en la crítica sense proposta, em pregunto, des de la gosadia del desconeixement, quin cost als pressupostos de l’estat suposaria una desgravació directa a l’IRPF de la despesa en cultura fins a un cert màxim i que depengués d’edat i nivell de renda per exemple? Una moderna llei de mecenatge, vaja.
Encara que bé, potser tot sigui simplement biaix de confirmació…i enveja boomer.
[1] El 2023 esperem comptar on la xifra final de conversió, quin percentatge del bo han consumit els joves i que, informació tan interessant o més que la que motiva aquest article i que segurament motivessin el que el segueixi
[2] Aprofito per reclamar que aquesta i totes les polítiques comptin amb una millor definició dels seus objectius, més mesurable. Concreció a la mètrica clau que pretenem incidir i quant aspirem a fer-ho. Una avaluació sistemàtica ens portaria a millorar l’efectivitat dels esforços
[3] per cert, dividir l’ajuda per trams per garantir una distribució al sector i la diversitat en el consum sense excloure els continguts digitals, em sembla tot un encert
[4] el súmmum seria la revenda, com sospita aquest article de La Vanguardia
[5] ho han fet els països veïns que porten ja alguns anys amb la mesura? Algú sap? Jo no he tingut temps d’investigar-ho, encara.
